(Català) Espanya vs Catalunya, Cataluña vs España

ORIGINAL LANGUAGES, 30 Oct 2017

Alberto Andrés Aguirre – TRANSCEND Media Service

Segòvia, 13 d’octubre de 2017 – Ahir se celebrava la Festa Nacional d’Espanya. Sempre he pensat que era una data desencertada per raons d’índole històrica: l’empresa americana, que serveix d’excusa per a la celebració de la Hispanitat, va ser una aventura fonamentalment castellana i simbolitza a més l’inici d’un dur procés de colonització, amb algunes llums però també amb les seves profundes ombres. Estaria més encertat, respectuós i eficaç celebrar una data més integradora. Potser el moment en el qual pot considerar-se que aflora per primera vegada el sentiment de pertinença a la nació espanyola va ser durant l’alçament antifrancès del Dos de Maig; no seria elegant però amb els nostres amics i aliats francesos i tampoc és qüestió de celebrar una carnisseria.

Pocs anys després del 1808, als voltants de Cadis, representants de totes les Espanyes es van reunir per primera vegada en unes úniques Corts Generals fins donar-se’n una constitució el 19 de març de 1812. Fins aquí, sempre s’havien reunit per separat les corts dels diferents territoris governats sota la mateixa corona. Aquella constitució ha estat exemple per a molts processos constituents arreu de tot el món i referència permanent en el nostre llarg camí cap a la democràcia. Doncs, celebrar el que va suposar seria, a més d’un acte de justícia històrica, un signe adient de concòrdia i unitat en aquests temps.

Com a ciutadà espanyol assisteixo avui, entre el dolor, la impotència i la ràbia, a una situació a la qual ens han portat els interessos espuris dels principals actors d’aquest drama. Caminem cap a un horitzó de difícil convivència en un país en què semblava que havíem aconseguit canalitzar la complexa integració de fortes identitats, diferents però profundament interrelacionades. La nostra història comuna va començar fa 22 segles, quan la franja costanera catalana va ser el primer territori denominat com Hispania pels romans.

No cometré l’anacronisme dels nacionalistes espanyols que retrotreuen l’origen de la seva nació fins a aquests moments o fins i tot abans: per a alguns l’home d’Atapuerca era ja espanyol. La nació és un concepte força modern. Ni tan sols és cert que Espanya tingui més de 500 anys d’antiguitat com a Estat, ja que en tot cas va ser una mera unió dinàstica, almenys fins a 1714; com tampoc ho és que Catalunya hi hagi estat una entitat independent, no només que en fugaços moments de la història; encara que sí va tenir mil·lenàries institucions pròpies i una identitat legítima com a poble, innegable des de l’Edat Mitjana, que ha quallat en nombrosos intents d’emancipació.

Amb tots aquells mites i moltes veritats a mitges, s’han construït dues versions de la història que serveixen com a arma d’agressió en aquesta lluita per aconseguir dues situacions d’organització política territorial de molt diferent signe. D’una banda, l’existència d’un Estat Català completament independent d’Espanya. D’altra, un Estat espanyol absolutament centralitzat. Al segle XXI cap d’aquestes opcions té sentit: la primera perquè la independència política, amb els processos d’integració a Europa, està molt devaluada, i la segona perquè és impensable en una situació de descentralització de fet, que ara per ara és irreversible .

Però les parts principals d’aquest conflicte segueixen mirant a aquests extrems que comporten la derrota completa de l’altre. Si Catalunya aconseguís la independència, Espanya es destruiria com a tal, i Catalunya sortiria malferida, ja que hi ha vincles vitals entre ambdues. Si Espanya sotmetés a Catalunya i no reconegués la seva identitat i els seus drets històrics, aquesta deixaria d’existir, però Espanya perdria un dels seus actius més valuosos com és la diversitat. Entre aquestes disjuntives de competició amb derrota de l’altre, hem assistit en els dos últims segles a diverses solucions de compromís, encara que no completament estables per no ser prou acceptades per importants sectors d’ambdues societats.

L’Estatut d’autonomia de la Transició post franquista ha estat, fins ara, una més que exitosa solució de compromís. Però les societats evolucionen i el clima polític dels darrers anys al nostre país ha portat a trencar la base social del consens constitucional que van propiciar la Transició a la democràcia i la solució autonòmica del 78. Els intents d’ajustar el tratge polític a la situació actual no han comptat ara amb protagonistes del mateix tarannà polític ni sentit de la responsabilitat que en aquell temps.

La situació en què ens trobem en aquest instant és que tots hi perdrem (i ja hem perdut molt en termes de confiança i de convivència), menys els pescadors en aigua tèrbola que ens han portat fins aquí. Com diu el professor Galtung, de vegades cal tocar fons, que tothom perdi, per poder avançar en el camí correcte d’una solució: una via que sigui a més a més satisfactòria per a les dues parts, en comptes de per a una sola, que és el que passa si ens movem a la diagonal de l’enfrontament. Partint del “tots perden” podem avançar cap al “win win” buscant progressivament la consecució dels màxims objectius legítims de cadascú.

Però analitzem quines són totes les parts d’aquest conflicte i quins els seus objectius.

D’una banda, el govern del Partit Popular, amb fortes reminiscències franquistes de les que encara no se n’ha pogut desfer; una d’elles el mantra de la unitat d’Espanya, entesa aquesta de forma monolítica, construïda sobre mites falsos i sustentada amb una llarga tradició repressiva. Un govern en minoria, amb suports parlamentaris volàtils i assetjat per gravíssimes acusacions de corrupció, troba en la qüestió catalana el combustible necessari per activar les emocions ultranacionalistes, que necessita per mantenir un electorat que estava deixant de donar-li suport per la gestió social de la crisi, però també en l’evidència substanciada pels Tribunals de Justícia d’una gestió corrupta en moltes de les administracions que ha vingut ocupant des de fa anys. L’embolic català forma part per tant d’una estratègia doble: maniobra de distracció d’una banda perquè assumptes greus i comprometedors passin desapercebuts, i d’altra, element mobilitzador de les seves bases més dures (a elles es va dirigir el missatge de força que va donar la volta al món l’u d’octubre).

L’altre agent principal d’aquesta tragicomèdia en què estem immersos és el PDCAT, antiga Convergència de Catalunya, partit del Govern en aquesta comunitat durant decennis, que fins i tot ha hagut de canviar de nom per amagar també la corrupció institucional generalitzada, fruit indubtable d’anys darrere d’anys de monopoli de poder. La fugida cap endavant sobiranista, recolzant-se en els seus antics rivals polítics i de classe, té possiblement idèntiques motivacions que les del PP: tapar els seus propis draps bruts i mobilitzar els incondicionals de la Catalunya profunda.

Esquerra Republicana de Catalunya ha aconseguit imposar al seu aliat en la coalició Junts pel sí el seu programa de màxims, i només pot esperar guanyar suport electoral amb l’agudització del conflicte. Els anticapitalistes de la CUP responen a una lògica revolucionària que va més enllà de la secessió i tampoc guanyen res desescalant el conflicte.

Els partits anomenats constitucionalistes a Catalunya i a Espanya no mostren un panorama més encoratjador. Entre ells, els més ben situats per intentar alguna cosa, PSOE i PSC, no estan en completa sintonia, el que debilita les seves possibilitats d’intervenció. I Ciudadanos, que es diu més liberal que el partit del govern, manté una posició més durament centralista i intransigent, ja que pretén capitalitzar a Catalunya l’oposició al sobiranisme i restar suports electorals al PP a la resta d’Espanya.

En el cas de Podemos i Esquerra Unida, que al costat d’ERC i les CUP qüestionen el propi sistema constitucional, veuen aquí una oportunitat única de canviar les regles del joc vigents fins al moment, encara que sigui de forma forçada.

En aquest escenari de confrontació, que afavoreix a qui té la responsabilitat de governar en tots dos espais, hi ha poc marge de maniobra. Però si analitzem els veritables objectius, les legítimes aspiracions del poble català i del poble espanyol, és més que possible que aconseguim trobar algun punt d’acord satisfactori, que permetent un cert grau d’integració que respecti la diversitat, preservi la identitat d’Espanya, i respecti a la vegada, no només la diversitat catalana i la seva pròpia identitat històrica sinó també la d’altres zones d’Espanya.

No podem esperar massa responsabilitat dels polítics que ens dirigeixen perquè han demostrat tenir interessos a curt termini; però havent governs amb suports minoritaris en ambdues parts (el que fa no descartar que hi pugui haver eleccions anticipades) s’hauria entaular un diàleg obert i sincer en tots dos fòrums parlamentaris per iniciar un procés de recerca d’acords que donés resposta a les legítimes aspiracions de tots els catalans i de tots els espanyols. Una primera tasca per tant és descobrir tots els objectius legítims que cada part hauria de poder expressar francament i honestament.

En les últimes hores s’han obert petites finestres a possibles solucions: l’oferta del president Puigdemont de declaració d’independència suspesa a l’espera de diàleg, malgrat el deixa en posició difícil amb els seus socis; l’acceptació pel president Rajoy d’obrir el debat d’una reforma de la Constitució, al que es negaven radicalment fins ara mateix, endarrerint la presa de mesures dràstiques contra l’autogovern català que li reclamen les seves bases més dures. Sembla que alguna cosa s’ha mogut cap al seny i esperem que siguin alguna cosa més que postures impostades per fer carregar a l’altre amb la culpa del desastre al qual ens veiem abocats si no.

La gran repercussió mediàtica de tot el que es mou no facilita el diàleg seriós que ara fa falta i sotmet a una enorme pressió als actors polítics. Resten grans obstacles a remoure i bases que restablir: el respecte a les institucions polítiques de Catalunya, la meitat del Parlament està sent menyspreat per la majoria independentista; l’acceptació a discutir sense condicions prèvies per cap de les parts, en el debat sobre la reforma de la Constitució; la neutralitat d’institucions que han estat recentment desvirtuades del seu paper d’arbitratge i han estat utilitzades d’una banda; una major imparcialitat i rigor informatiu que situï al seu lloc el que esdevé, sense torçar els fets a favor de cap bàndol més enllà del que els propis successos mostren.

Per a aquest procés delicat que cal emprendre, es pot començar no només per intentar no escalfar més l’ambient però reconèixer els errors comesos per tots, alleujant els traumes que s’han originat: hi ha molta emoció i massa sentiments ferits per ambdues parts i s’han comès malapteses, irregularitats i il·legalitats, també pels dos costats. Una cosa hem sentit aquests dies: la disculpa del delegat del Govern Central pels excessos policials, el reconeixement pel portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya a les Corts de Madrid que al Parlament de Barcelona s’havien trencat la legislació i les formes parlamentàries…

La societat catalana està massa interrelacionada amb l’espanyola com per a poder secessionar-se sense que això suposi un trauma col·lectiu i milers de traumes familiars i personals. La societat espanyola té massa elements fundacionals i referencials com per a prescindir alegrement del component català: ja hem dit que la primera terra que va rebre l’antic nom d’Espanya va ser Catalunya, la primera moneda nacional va ser la pesseta (la peceta, una veu catalana), la bandera bicolor procedeix inequívocament de les barres de la senyera, el primer president de les Corts Espanyoles va ser el català Lázaro de Dou, i ningú podria entendre l’art i la cultura espanyola sense la puixança de la cultura i l’art català.

Però truncar les legítimes aspiracions democràtiques d’un sector important, gairebé majoritari, del poble català, que ha construït un il·lusionant projecte col·lectiu, sense oferir alternatives igualment atractives, o negar l’evidència d’una forta identitat diferenciada des de fa segles, és debilitar la nostra democràcia encoratjant l’enfrontament i frenant el nostre desenvolupament social.

Si la independència és un fi en si mateix, poc es pot parlar ja. Si, de l’altra banda, no es reconeixen els drets històrics d’autogovern al màxim nivell, tampoc el diàleg serà possible. Però entre les dues posicions extremes hi ha un ample marge de possibilitats per aconseguir un acord de convivència, almenys per al segle XXI. Cal intentar-ho, directament o amb mediadors experimentats que els condueixin si no els és possible sols.

_____________________________________________

Alberto Andrés Aguirre és membre de TRANSCEND International, Dr. en Filosofia i Lletres (Universitat d’Alacant), Professor de Secundària a l’IES Catalina de Lancaster de Santa Maria la Real de Neva (Segòvia, Espanya), i Coordinador del Centre Internacional de Solució de Conflictes Alfadeltapi, a Alfàs del Pi (Alacant, Espanya). albandres@gmail.com

This article originally appeared on Transcend Media Service (TMS) on 30 Oct 2017.

Anticopyright: Editorials and articles originated on TMS may be freely reprinted, disseminated, translated and used as background material, provided an acknowledgement and link to the source, TMS: (Català) Espanya vs Catalunya, Cataluña vs España, is included. Thank you.

If you enjoyed this article, please donate to TMS to join the growing list of TMS Supporters.

Share this article: email mastodon facebook 🔗 copy link

This work is licensed under a CC BY-NC 4.0 License.

Comments are closed.